- Que bé que surt tot quan tot surt malament! Plou a bots i barrals, la tenda es mulla, les activitats se’n van en orris, i aleshores és quan descobreixes la teva fascinació per les coses senzilles com el so d’una guitarra, les abraçades o les històries de misteri.
- No s’ha de fer res, sinó ser-hi. Quan has d’estar al costat dels que tenen problemes, pors o enyor a la família, la solució no sembla fàcil, però de vegades és tan senzill i evident com estar al costat d’algú i fer-li una abraçada. Ni tan sols mil paraules serien més encertades que un silenci sobre el pentagrama. En efecte, la presència és més important que la productivitat.
- El que és lleig és més bonic. A casa nostra trobem abominables els bitxos i el fang del carrer. Però tampoc ens fan especial il·lusió les cadires de casa: formen part de l’asèptica normalitat. En canvi, poques cadires han estat més còmodes com el terra cantellut després d’una llarga estona de caminar. Quin és el límit entre el lleig i el bonic?
- El silenci no és una pèrdua de temps. A la vida cal aprendre a esperar, de vegades durant anys, per acomplir certs objectius, i pot donar-se el cas que ens veiem encallats en una situació inútil. Als campaments cal esperar que les vaques marxin del camp, que amaini la tempesta, que en desenfadem per poder parlar i raonar, etc. I ens quedem amb una eina que ens servirà per a tota la vida.
- No hi ha persones senceres. Amb els dies s’aprèn que depenem del paisatge i dels companys per a poder ser una persona o una altra. És tan habitual fer amics amb algú que et queia malament! De nou, hi ha lligams que només es fan amb el temps — com diria la guineu del Petit Príncep. I, de tornada a casa, tindrem de nou un altre caràcter… però haurem descobert que els nostres companys eren més valuosos que ens pensàvem.
- No demanis i rebràs. Al nostre dia a dia ens fem expectatives de la nostra família, amics, companys de feina i etcètera. Al nostre torn, nosaltres també juguem encadenats a aquest estira-i-arronsa d’interessos. Que difícil és, per a alguns nens, entendre això! Unes pessigolles, una munió d’admiradors pesats o un regal no són coses que es puguin demanar per avançat.
- Descobreix la persona més ridícula del món. Molts problemes no tenen cap altra solució que la de reconèixer que no hi havia cap problema, sinó les nostres preocupacions més feridores. Així, quan mantenim a ratlla l’orgull i ens sabem riure de nosaltres mateixos podem aguantar els moments d’estrès, les activitats desencertades i els gripaus dins la tenda.
No és una llista exhaustiva del que ens ensenyen els campaments: us animo a ampliar-la als comentaris. Són deu dies a ritme de llampec que recordem durant la resta de l’any. És curiós que, ben lluny a la muntanya, es pugui aprendre tantes coses valuoses per a la resta de l’any a la ciutat. A reveure!
