Albert Camus i l'esplèndida carta al seu mestre

Tots els mestres de debò hem gaudit de pensar, almenys un cop, que els seus alumnes són els més valents, intel·ligents, amables i eixerits. I que, pel sol fet de ser irrepetibles, són els millors que hem tingut mai. Ara bé, qui fos el mestre d'un Premi Nobel! Malauradament, no són pocs els escriptors que fan servir el seu enginy per a desacreditar els seus professors, com fa Daniel Pennac a Chagrin d'École.




Us deveu imaginar la sorpresa que va rebre el senyor Germain en rebre aquesta carta, que ha quedat com una de les anècdotes més celebrades de la Història de la Literatura i que aquí tradueixo, per primer cop, del francès al català:

Estimat Monsieur Germain,
He deixat escampar una mica el soroll que m'ha envoltat tots aquests dies abans de venir a parlar-vos de tot cor, si més no un xic. Se m'acaba de fer un gran honor, que no he buscat ni sol·licitat. Però en saber la notícia, el meu primer pensament, desprès de la meva mare, ha estat per a vostè. Sense vostè, sense aquella mà afectuosa que vau adreçar al petit nen que era aleshores, sense el vostre magisteri, i el vostre exemple, no hauria passat res de tot això. No en faig una muntanya, d'aquesta mena d'honor, però es tracta almenys d'una ocasió per palar-vos d'allò que heu estat, i sou sempre per mi, i per assegurar-vos que els vostres esforços, el vostre treball i la generositat de cor que hi esmerçava són sempre vius dins cadascun dels vostres petits infants que, malgrat l'edat, no han deixat mai de reconèixer-se com a alumnes.
Una forta abraçada,
Albert Camus


John Dewey: per què cal unir i no migpartir

Des que l'home va voler donar nom a totes les coses, el llenguatge ha estat una eina que ens permet separar. És molt fàcil, a partir de diferències senzilles i evidents, separar entre dolç i salat, blancs i negres, tristesa i felicitat… Els humans tenim aquesta tendència irrefrenable a dividir en dos, i gràcies a ella no posem sal al cafè ni sucre a l'estofat. Però estem segurs que dividir és sempre una bona idea, sense excepcions? No és aquest afany nostre de distingir entre el que és clar i el que és fosc, l'origen de grans catàstrofes i desigualtats?



Això és el que ens proposa el filòsof John Dewey en el seu llibre imprescindible, Democracy and education. És un manual ple de propostes sucoses on l'autor defensa que, malgrat que cos i ànima, treball i joc, natura i cultura, són conceptes tan arrelats en la societat, podem viure de manera més tranquil·la si ens en desfem. I això afecta especialment als mestres: si els ciutadans del futur veuen l'home com un individu separat del món, no tindran escrúpols a explotar la natura pel seu interès. En canvi, si aprenen que ells formen part de la natura, aprendran què és viure amb respecte. El mateix passa amb el col·lectiu:
Una societat progressista veu les variacions individuals com a valuoses, ja que hi veu els mitjans de créixer. Per tant, una societat democràtica ha de permetre, si és ferma amb els seus ideals, la llibertat intel·lectual i la interacció de diverses qualitats i interessos al seu sistema educatiu.
Recordem que Dewey, molt més que pels seus assajos filosòfics, és conegut per presentar al món la pedagogia activa. Una manera d'ensenyar més natural: coneixem el món a través de l'acció, a mesura que actuem i prenem decisions a la nostra vida, no pas amb la memorització ni amb l'ensinistrament. El joc és, per al nen, tan important com la feina per a l'adult. O fins i tot més, ja que és una feina que vol fer, i amb moltes ganes.
La gent que juga no està fent senzillament alguna cosa (pur exercici físic); estan intentant fer alguna cosa. (...) Des d'una curta edat, tanmateix, no es distingeix entre estones de joc i de treball, si no és per l'èmfasi [que hi fa la persona gran.]

De fet, ho podríem dir d'una altra manera: podrem dir que té sort l'adult que hagi fet, de la seva feina, un veritable joc. Així és com (acostant-se curiosament al que deia Karl Marx) la persona amb una feina que, per a ella, sigui vida, serà una persona feliç.

Una feina impregnada de l'actitud de joc és art.

Imaginem un teatre...

Hi ha moltes maneres de mirar les coses, encara que el que mirem sigui tan insípid com el vol d'una mosca. Ho podem comprovar cada dia: quan anem en tren, veiem cares antipàtiques, que endevinen un cor d'escorça, i cares que encomanen alegria. I, no obstant això, el paisatge de fora el vagó és el mateix. Com ho diria Protàgores, l'home és la mesura de totes les coses.

Dit això: no hi ha una manera especial de mirar les coses, que ens dóna el poder de fer-les més valuoses i significatives? Potser el filòsof vienès Ludwig Wittgenstein ens podria ajudar. Ell, autor d'un bon grapat d'idees sobre el llenguatge que avui dia encara no han perdut la seva resplandor faraònica, un bon dia va rebre una carta del seu amic Paul Engelmann, que l'escrivia preocupat. El seu corresponsal li explicava que, remirant els seus escrits inèdits pensava que seria bonic que algú els volgués publicar. Però aleshores, explica, tenia la intuïció que aquests escrits perdrien tot el seu interès!

Wittgenstein li respon amb una anècdota que actualment es recull en el llibre Culture and Value, pàgina 4e [La traducció és meva]:

Imaginem un teatre; s'aixeca el teló i veiem un home sol en una sala, caminant amunt i avall, etc. tal que de cop i volta estem observant un home des de fora d'una manera amb la qual mai ens podríem veure nosaltres mateixos. Seria com observar un capítol d'una biografia amb els nostres propis ulls – i, és clar, això seria inquietant i meravellós alhora. Estaríem observant quelcom més meravellós que tot text que un dramaturg pogués disposar per ser recitat o representat: la vida mateixa. – Però aleshores veiem això cada dia sense que ens faci la més mínima impressió! És cert, però no ho veiem des d'aquest punt de vista.


És l'art que ens permet veure la bellesa de les coses. No necessitem fer-nos grans fantasies: la bellesa es troba en el quotidià. L'artista no és, en aquest sentit, com el miner que ha d'excavar fons per trobar la pedra preciosa. Necessitem una interpretació més artística del món, capaç de donar sentit al que veiem, i menys tecnicista, és a dir, versada a donar una utilitat al nostre entorn.

Però Wittgenstein va més enllà. Per ell, hi ha una altra actitud capaç de donar-nos aquesta visió del món tan singular:


El pensament té aquesta manera d'actuar – crec – quan és capaç de volar per sobre el món i deixar-lo tal com està – mentre l'observa des de les altures.


George Steiner sobre com distingir la novetat de la originalitat

En un món on tothom competeix per ser el centre de totes les mirades, és d'esperar que valors com la originalitat i la creativitat siguin la pedra filosofal del nostre temps. Son paraules que ens dónen esperança, per reinventar-nos i trobar una sortida als problemes que ens assalten. Però, coneixem realment què vol dir "ser original"? George Steiner és un pensador, professor i amant de les arts que, en el seu llibre Presències reals (Real Presences), es llença de cap a la piscina amb ganes de resoldre aquest misteri.

Potser si sabem què és el que ens fa originals, tindrem una pista més per saber allò que ens fa més humans. Ara bé, la situació actual no és la millor de tots els temps. Vivim en un món on prima l'actualitat. El periodisme, amb el seu art de dirigir l'audiència, ens té encantats amb el tema del dia alhora que s'escola pel forat del la notícia del dia anterior. Com diu Steiner (pàgina 27)
La visió del món del periodista esmerila cada fet, cada situació social o individual, per donar-li el màxim impacte; però tots els fets es llimen de la mateixa manera.
És evident que necessitem estar informats per tocar de peus a terra. Però que l'embadaliment davant de tants titulars sucosos, posats en renglera com els plats a la carta d'un restaurant, no ens faci oblidar el consell de George Steiner: la originalitat no és novetat.

L'autor ens invita a pensar en com les grans narracions que s'han fet al llarg de la història, com la Odissea o el Mahabarata, són encara actuals. Són dignes d'extensos estudis a la Universitat però també de referències amagades a les sèries de televisió. I per què ho són, d'actuals? Perquè són profundament originals. I aquesta qualitat els permet representar el fenomen del gènere humà, de manera que ens podem identificar amb els seus protagonistes.


I és que, si ens fixem en la procedència d'aquest mot particular, prendrem compte que "originalitat" i "original" ve de la paraula "origen". L'art veritablement creatiu és un reflex del que, de bon principi, tots vam ser. I això no vol dir que les grans novel·les siguin una metàfora de la nostra infantesa, sinó que intenten representar allò que som en fonament. I, és més: "creativitat" ve de "crear", que és l'acció que defineix els nostres inicis… d'on ve precisament la paraula iniciativa, que és una qualitat molt ben valorada avui dia. Acabem, doncs, amb les paraules de George Steiner sobre l'art que val la pena:
En relació exacta amb la seva originalitat, amb la seva força formal i espiritual d'innovació, les creacions estètiques són "antigues". Porten dins elles l'impuls d'una font llunyana.
***

Què és el que ens fa saber que una cosa és original? Comparteix aquesta entrada i digues la teva!