Imaginem un teatre...

Hi ha moltes maneres de mirar les coses, encara que el que mirem sigui tan insípid com el vol d'una mosca. Ho podem comprovar cada dia: quan anem en tren, veiem cares antipàtiques, que endevinen un cor d'escorça, i cares que encomanen alegria. I, no obstant això, el paisatge de fora el vagó és el mateix. Com ho diria Protàgores, l'home és la mesura de totes les coses.

Dit això: no hi ha una manera especial de mirar les coses, que ens dóna el poder de fer-les més valuoses i significatives? Potser el filòsof vienès Ludwig Wittgenstein ens podria ajudar. Ell, autor d'un bon grapat d'idees sobre el llenguatge que avui dia encara no han perdut la seva resplandor faraònica, un bon dia va rebre una carta del seu amic Paul Engelmann, que l'escrivia preocupat. El seu corresponsal li explicava que, remirant els seus escrits inèdits pensava que seria bonic que algú els volgués publicar. Però aleshores, explica, tenia la intuïció que aquests escrits perdrien tot el seu interès!

Wittgenstein li respon amb una anècdota que actualment es recull en el llibre Culture and Value, pàgina 4e [La traducció és meva]:

Imaginem un teatre; s'aixeca el teló i veiem un home sol en una sala, caminant amunt i avall, etc. tal que de cop i volta estem observant un home des de fora d'una manera amb la qual mai ens podríem veure nosaltres mateixos. Seria com observar un capítol d'una biografia amb els nostres propis ulls – i, és clar, això seria inquietant i meravellós alhora. Estaríem observant quelcom més meravellós que tot text que un dramaturg pogués disposar per ser recitat o representat: la vida mateixa. – Però aleshores veiem això cada dia sense que ens faci la més mínima impressió! És cert, però no ho veiem des d'aquest punt de vista.


És l'art que ens permet veure la bellesa de les coses. No necessitem fer-nos grans fantasies: la bellesa es troba en el quotidià. L'artista no és, en aquest sentit, com el miner que ha d'excavar fons per trobar la pedra preciosa. Necessitem una interpretació més artística del món, capaç de donar sentit al que veiem, i menys tecnicista, és a dir, versada a donar una utilitat al nostre entorn.

Però Wittgenstein va més enllà. Per ell, hi ha una altra actitud capaç de donar-nos aquesta visió del món tan singular:


El pensament té aquesta manera d'actuar – crec – quan és capaç de volar per sobre el món i deixar-lo tal com està – mentre l'observa des de les altures.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada