Albert Camus i l'esplèndida carta al seu mestre

Tots els mestres de debò hem gaudit de pensar, almenys un cop, que els seus alumnes són els més valents, intel·ligents, amables i eixerits. I que, pel sol fet de ser irrepetibles, són els millors que hem tingut mai. Ara bé, qui fos el mestre d'un Premi Nobel! Malauradament, no són pocs els escriptors que fan servir el seu enginy per a desacreditar els seus professors, com fa Daniel Pennac a Chagrin d'École.

Us deveu imaginar la sorpresa que va rebre el senyor Germain en rebre aquesta carta, que ha quedat com una de les anècdotes més celebrades de la Història de la Literatura i que aquí tradueixo, per primer cop, del francès al català:

Estimat Monsieur Germain,

He deixat escampar una mica el soroll que m'ha envoltat tots aquests dies abans de venir a parlar-vos de tot cor, si més no un xic. Se m'acaba de fer un gran honor, que no he buscat ni sol·licitat. Però en saber la notícia, el meu primer pensament, desprès de la meva mare, ha estat per a vostè. Sense vostè, sense aquella mà afectuosa que vau adreçar al petit nen que era aleshores, sense el vostre magisteri, i el vostre exemple, no hauria passat res de tot això. No en faig una muntanya, d'aquesta mena d'honor, però es tracta almenys d'una ocasió per palar-vos d'allò que heu estat, i sou sempre per mi, i per assegurar-vos que els vostres esforços, el vostre treball i la generositat de cor que hi esmerçava són sempre vius dins cadascun dels vostres petits infants que, malgrat l'edat, no han deixat mai de reconèixer-se com a alumnes.

Una forta abraçada,

Albert Camus