Set aprenentatges que ens regalen els campaments

Alguns de nosaltres som o hem estat monitors d’esplai. És habitual sentir, entre la gent que s’hi dedica, comentaris com “Tinc tantes ganes que comencin els campaments d’estiu!”. És clar que hi ha una immensa feina voluntària al darrere i que molts dels monitors acabem exhausts l’últim dia. Però poques experiències ens poden regalar uns aprenentatges com els que ens regala aquest moment de l’any. Els campaments han passat a ser una època de vacances innegociable per a molts de nosaltres, i un glop d’aire entre la rutina i el soroll.

1. Que bé que surt tot quan tot surt malament! Plou a bots i barrals, la tenda es mulla, les activitats se’n van en orris, i aleshores és quan descobreixes la teva fascinació per les coses senzilles com el so d’una guitarra, les abraçades o les històries de misteri.
   
2. No s’ha de fer res, sinó ser-hi. Quan has d’estar al costat dels que tenen problemes, pors o enyor a la família, la solució no sembla fàcil, però de vegades és tan senzill i evident com estar al costat d’algú i fer-li una abraçada. Ni tan sols mil paraules serien més encertades que un silenci sobre el pentagrama. En efecte, la presència és més important que la productivitat.
   
3. El que és lleig és més bonic. A casa nostra trobem abominables els bitxos i el fang del carrer. Però tampoc ens fan especial il·lusió les cadires de casa: formen part de l’asèptica normalitat. En canvi, poques cadires han estat més còmodes com el terra cantellut després d’una llarga estona de caminar. Quin és el límit entre el lleig i el bonic?
   
4. El silenci no és una pèrdua de temps. A la vida cal aprendre a esperar, de vegades durant anys, per acomplir certs objectius, i pot donar-se el cas que ens veiem encallats en una situació inútil. Als campaments cal esperar que les vaques marxin del camp, que amaini la tempesta, que en  desenfadem per poder parlar i raonar, etc. I ens quedem amb una eina que ens servirà per a tota la vida.
   
5. No hi ha persones senceres. Amb els dies s’aprèn que depenem del paisatge i dels companys per a poder ser una persona o una altra. És tan habitual fer amics amb algú que et queia malament! De nou, hi ha lligams que només es fan amb el temps — com diria la guineu del Petit Príncep. I, de tornada a casa, tindrem de nou un altre caràcter… però haurem descobert que els nostres companys eren més valuosos que ens pensàvem.
   
6. No demanis i rebràs. Al nostre dia a dia ens fem expectatives de la nostra família, amics, companys de feina i etcètera. Al nostre torn, nosaltres també juguem encadenats a aquest estira-i-arronsa d’interessos. Que difícil és, per a alguns nens, entendre això! Unes pessigolles, una munió d’admiradors pesats o un regal no són coses que es puguin demanar per avançat.
   
7. Descobreix la persona més ridícula del món. Molts problemes no tenen cap altra solució que la de reconèixer que no hi havia cap problema, sinó les nostres preocupacions més feridores. Així, quan mantenim a ratlla l’orgull i ens sabem riure de nosaltres mateixos podem aguantar els moments d’estrès, les activitats desencertades i els gripaus dins la tenda.

No és una llista exhaustiva del que ens ensenyen els campaments: us animo a ampliar-la als comentaris. Són deu dies a ritme de llampec que recordem durant la resta de l’any. És curiós que, ben lluny a la muntanya, es pugui aprendre tantes coses valuoses per a la resta de l’any a la ciutat. A reveure!

La fabulosa Idea Interna del doctor Zamenhof

Aquest mes de juliol no he parat quiet. I són tantes les coses a explicar que necessitaria un dia picant el plàstic del teclat. Com que és tard, però, me n’aniré a dormir amb una de les troballes més curioses de la setmana: la Idea Interna del doctor Zamenhof.

La història es remonta al segle passat. El doctor Ludwik Lejzer Zamenhof era un oftalmòleg de família jueva que va dedicar molts diners i temps de la seva vida a un projecte utòpic: l’esperanto. El francès és la llengua dels ideals il·lustrats, l’italià és una llengua dolça com l’amor i l’espuma del cafè… però Zamenhof tenia una idea clara del propòsit de l’esperanto: la pau i el diàleg entre les cultures. Per això l’Esperanto no ha de ser mai la llengua de cap país ni ha de representar la manera de fer i pensar de cap poble. Aprendre esperanto és, per tant, un esforç per entendre els altres.

Zamenhof aviat va decidir no tenir els drets d’autor de l’esperanto i lliurar el futur de la llengua a tots aquells que la volguessin aprendre. Però, en un dels primers congressos, uns experts van criticar durament Zamenhof. Si l’esperanto pretenia la fraternitat i l’amor entre els pobles, com podia ser mai una llengua neutral? Ja que aquests ideals són, al cap i a la fi, una ideologia.







Zamenhof, en comptes de caure a la trampa dels experts, va aprendre d’ella. I va respondre que, era cert, no es pot parlar esperanto sense tenir una ideologia, una raó per la qual fer-la servir.  Aprenem anglès per escoltar les sèries en V. O. , japonès per al manga, alemany per als negocis, hawaià per viatjar. I aprenem esperanto perquè creiem en el diàleg, i aquesta és la Idea Interna que ens mou. Els dos milions d’esperantistes s’haurien cansat aviat d’estudiar-la si no hagués estat per aquesta idea humanista.

En efecte: sembla que la gent no es mou sense un ideal, i per aquesta raó entre d’altres l’esperanto va tenir més èxit que altres llengües artificials — i n’hi ha moltes més de les que imagineu—: Volapük, Basic, Interlingua i un llarg etcètera de quimeres.

En voleu saber més? Pierre Janton en té un llibre molt interessant.

Acostumat com estava jo a l’anglès com a llengua global, no em podia imaginar que en un parell de setmanes acabaria aprenent tant Esperanto en un tres i no res! El que més recordaré, però, és com l’aprenentatge d’una llengua es converteix en una lliçó de valors.

Gis la revido!

@arnau_art

Albert Camus i l'esplèndida carta al seu mestre

Tots els mestres de debò hem gaudit de pensar, almenys un cop, que els seus alumnes són els més valents, intel·ligents, amables i eixerits. I que, pel sol fet de ser irrepetibles, són els millors que hem tingut mai. Ara bé, qui fos el mestre d'un Premi Nobel! Malauradament, no són pocs els escriptors que fan servir el seu enginy per a desacreditar els seus professors, com fa Daniel Pennac a Chagrin d'École.

Us deveu imaginar la sorpresa que va rebre el senyor Germain en rebre aquesta carta, que ha quedat com una de les anècdotes més celebrades de la Història de la Literatura i que aquí tradueixo, per primer cop, del francès al català:

Estimat Monsieur Germain,

He deixat escampar una mica el soroll que m'ha envoltat tots aquests dies abans de venir a parlar-vos de tot cor, si més no un xic. Se m'acaba de fer un gran honor, que no he buscat ni sol·licitat. Però en saber la notícia, el meu primer pensament, desprès de la meva mare, ha estat per a vostè. Sense vostè, sense aquella mà afectuosa que vau adreçar al petit nen que era aleshores, sense el vostre magisteri, i el vostre exemple, no hauria passat res de tot això. No en faig una muntanya, d'aquesta mena d'honor, però es tracta almenys d'una ocasió per palar-vos d'allò que heu estat, i sou sempre per mi, i per assegurar-vos que els vostres esforços, el vostre treball i la generositat de cor que hi esmerçava són sempre vius dins cadascun dels vostres petits infants que, malgrat l'edat, no han deixat mai de reconèixer-se com a alumnes.

Una forta abraçada,

Albert Camus

John Dewey: per què cal unir i no migpartir

Des que l'home va voler donar nom a totes les coses, el llenguatge ha estat una eina que ens permet separar. És molt fàcil, a partir de diferències senzilles i evidents, separar entre dolç i salat, blancs i negres, tristesa i felicitat… Els humans tenim aquesta tendència irrefrenable a dividir en dos, i gràcies a ella no posem sal al cafè ni sucre a l'estofat. Però estem segurs que dividir és sempre una bona idea, sense excepcions? No és aquest afany nostre de distingir entre el que és clar i el que és fosc, l'origen de grans catàstrofes i desigualtats?

Això és el que ens proposa el filòsof John Dewey en el seu llibre imprescindible, Democracy and education. És un manual ple de propostes sucoses on l'autor defensa que, malgrat que cos i ànima, treball i joc, natura i cultura, són conceptes tan arrelats en la societat, podem viure de manera més tranquil·la si ens en desfem. I això afecta especialment als mestres: si els ciutadans del futur veuen l'home com un individu separat del món, no tindran escrúpols a explotar la natura pel seu interès. En canvi, si aprenen que ells formen part de la natura, aprendran què és viure amb respecte. El mateix passa amb el col·lectiu:

Una societat progressista veu les variacions individuals com a valuoses, ja que hi veu els mitjans de créixer. Per tant, una societat democràtica ha de permetre, si és ferma amb els seus ideals, la llibertat intel·lectual i la interacció de diverses qualitats i interessos al seu sistema educatiu.

Recordem que Dewey, molt més que pels seus assajos filosòfics, és conegut per presentar al món la pedagogia activa. Una manera d'ensenyar més natural: coneixem el món a través de l'acció, a mesura que actuem i prenem decisions a la nostra vida, no pas amb la memorització ni amb l'ensinistrament. El joc és, per al nen, tan important com la feina per a l'adult. O fins i tot més, ja que és una feina que vol fer, i amb moltes ganes.

La gent que juga no està fent senzillament alguna cosa (pur exercici físic); estan intentant fer alguna cosa. (...) Des d'una curta edat, tanmateix, no es distingeix entre estones de joc i de treball, si no és per l'èmfasi [que hi fa la persona gran.]

De fet, ho podríem dir d'una altra manera: podrem dir que té sort l'adult que hagi fet, de la seva feina, un veritable joc. Així és com (acostant-se curiosament al que deia Karl Marx) la persona amb una feina que, per a ella, sigui vida, serà una persona feliç.

Una feina impregnada de l'actitud de joc és art.

Imaginem un teatre...

Hi ha moltes maneres de mirar les coses, encara que el que mirem sigui tan insípid com el vol d'una mosca. Ho podem comprovar cada dia: quan anem en tren, veiem cares antipàtiques, que endevinen un cor d'escorça, i cares que encomanen alegria. I, no obstant això, el paisatge de fora el vagó és el mateix. Com ho diria Protàgores, l'home és la mesura de totes les coses.

Dit això: no hi ha una manera especial de mirar les coses, que ens dóna el poder de fer-les més valuoses i significatives? Potser el filòsof vienès Ludwig Wittgenstein ens podria ajudar. Ell, autor d'un bon grapat d'idees sobre el llenguatge que avui dia encara no han perdut la seva resplandor faraònica, un bon dia va rebre una carta del seu amic Paul Engelmann, que l'escrivia preocupat. El seu corresponsal li explicava que, remirant els seus escrits inèdits pensava que seria bonic que algú els volgués publicar. Però aleshores, explica, tenia la intuïció que aquests escrits perdrien tot el seu interès!

Wittgenstein li respon amb una anècdota que actualment es recull en el llibre Culture and Value, pàgina 4e [La traducció és meva]:

Imaginem un teatre; s'aixeca el teló i veiem un home sol en una sala, caminant amunt i avall, etc. tal que de cop i volta estem observant un home des de fora d'una manera amb la qual mai ens podríem veure nosaltres mateixos. Seria com observar un capítol d'una biografia amb els nostres propis ulls – i, és clar, això seria inquietant i meravellós alhora. Estaríem observant quelcom més meravellós que tot text que un dramaturg pogués disposar per ser recitat o representat: la vida mateixa. – Però aleshores veiem això cada dia sense que ens faci la més mínima impressió! És cert, però no ho veiem des d'aquest punt de vista.

És l'art que ens permet veure la bellesa de les coses. No necessitem fer-nos grans fantasies: la bellesa es troba en el quotidià. L'artista no és, en aquest sentit, com el miner que ha d'excavar fons per trobar la pedra preciosa. Necessitem una interpretació més artística del món, capaç de donar sentit al que veiem, i menys tecnicista, és a dir, versada a donar una utilitat al nostre entorn.

Però Wittgenstein va més enllà. Per ell, hi ha una altra actitud capaç de donar-nos aquesta visió del món tan singular:

El pensament té aquesta manera d'actuar – crec – quan és capaç de volar per sobre el món i deixar-lo tal com està – mentre l'observa des de les altures.

George Steiner sobre com distingir la novetat de la originalitat

En un món on tothom competeix per ser el centre de totes les mirades, és d'esperar que valors com la originalitat i la creativitat siguin la pedra filosofal del nostre temps. Son paraules que ens dónen esperança, per reinventar-nos i trobar una sortida als problemes que ens assalten. Però, coneixem realment què vol dir "ser original"? George Steiner és un pensador, professor i amant de les arts que, en el seu llibre Presències reals (Real Presences), es llença de cap a la piscina amb ganes de resoldre aquest misteri.

Potser si sabem què és el que ens fa originals, tindrem una pista més per saber allò que ens fa més humans. Ara bé, la situació actual no és la millor de tots els temps. Vivim en un món on prima l'actualitat. El periodisme, amb el seu art de dirigir l'audiència, ens té encantats amb el tema del dia alhora que s'escola pel forat del la notícia del dia anterior. Com diu Steiner (pàgina 27)

La visió del món del periodista esmerila cada fet, cada situació social o individual, per donar-li el màxim impacte; però tots els fets es llimen de la mateixa manera.

És evident que necessitem estar informats per tocar de peus a terra. Però que l'embadaliment davant de tants titulars sucosos, posats en renglera com els plats a la carta d'un restaurant, no ens faci oblidar el consell de George Steiner: la originalitat no és novetat.

L'autor ens invita a pensar en com les grans narracions que s'han fet al llarg de la història, com la Odissea o el Mahabarata, són encara actuals. Són dignes d'extensos estudis a la Universitat però també de referències amagades a les sèries de televisió. I per què ho són, d'actuals? Perquè són profundament originals. I aquesta qualitat els permet representar el fenomen del gènere humà, de manera que ens podem identificar amb els seus protagonistes.

I és que, si ens fixem en la procedència d'aquest mot particular, prendrem compte que "originalitat" i "original" ve de la paraula "origen". L'art veritablement creatiu és un reflex del que, de bon principi, tots vam ser. I això no vol dir que les grans novel·les siguin una metàfora de la nostra infantesa, sinó que intenten representar allò que som en fonament. I, és més: "creativitat" ve de "crear", que és l'acció que defineix els nostres inicis… d'on ve precisament la paraula iniciativa, que és una qualitat molt ben valorada avui dia. Acabem, doncs, amb les paraules de George Steiner sobre l'art que val la pena:

En relació exacta amb la seva originalitat, amb la seva força formal i espiritual d'innovació, les creacions estètiques són "antigues". Porten dins elles l'impuls d'una font llunyana.

***

Què és el que ens fa saber que una cosa és original? Comparteix aquesta entrada i digues la teva!