John Dewey: per què cal unir i no migpartir

Des que l'home va voler donar nom a totes les coses, el llenguatge ha estat una eina que ens permet separar. És molt fàcil, a partir de diferències senzilles i evidents, separar entre dolç i salat, blancs i negres, tristesa i felicitat… Els humans tenim aquesta tendència irrefrenable a dividir en dos, i gràcies a ella no posem sal al cafè ni sucre a l'estofat. Però estem segurs que dividir és sempre una bona idea, sense excepcions? No és aquest afany nostre de distingir entre el que és clar i el que és fosc, l'origen de grans catàstrofes i desigualtats?



Això és el que ens proposa el filòsof John Dewey en el seu llibre imprescindible, Democracy and education. És un manual ple de propostes sucoses on l'autor defensa que, malgrat que cos i ànima, treball i joc, natura i cultura, són conceptes tan arrelats en la societat, podem viure de manera més tranquil·la si ens en desfem. I això afecta especialment als mestres: si els ciutadans del futur veuen l'home com un individu separat del món, no tindran escrúpols a explotar la natura pel seu interès. En canvi, si aprenen que ells formen part de la natura, aprendran què és viure amb respecte. El mateix passa amb el col·lectiu:
Una societat progressista veu les variacions individuals com a valuoses, ja que hi veu els mitjans de créixer. Per tant, una societat democràtica ha de permetre, si és ferma amb els seus ideals, la llibertat intel·lectual i la interacció de diverses qualitats i interessos al seu sistema educatiu.
Recordem que Dewey, molt més que pels seus assajos filosòfics, és conegut per presentar al món la pedagogia activa. Una manera d'ensenyar més natural: coneixem el món a través de l'acció, a mesura que actuem i prenem decisions a la nostra vida, no pas amb la memorització ni amb l'ensinistrament. El joc és, per al nen, tan important com la feina per a l'adult. O fins i tot més, ja que és una feina que vol fer, i amb moltes ganes.
La gent que juga no està fent senzillament alguna cosa (pur exercici físic); estan intentant fer alguna cosa. (...) Des d'una curta edat, tanmateix, no es distingeix entre estones de joc i de treball, si no és per l'èmfasi [que hi fa la persona gran.]

De fet, ho podríem dir d'una altra manera: podrem dir que té sort l'adult que hagi fet, de la seva feina, un veritable joc. Així és com (acostant-se curiosament al que deia Karl Marx) la persona amb una feina que, per a ella, sigui vida, serà una persona feliç.

Una feina impregnada de l'actitud de joc és art.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada